TORNEU DEMÀ
Devia ser una gran persona el primer que va dir que la peresa era un pecat mortal; nosaltres, que ja en un dels articles anteriors vàrem estar més seriosos del que mai no ens havíem proposat, no ens ficarem pas ara en investigacions llargues i profundes sobre la història d’aquest pecat, encara que sapiguem que hi ha pecats que couen en història i que la història dels pecats seria divertida. Convinguem, només, que aquesta institució ha tancat i tancarà les portes del cel a més d’un cristià.
Aquestes reflexions me les feia casualment no fa gaires dies, quan es va presentar a casa meva un estranger d’aquests que, per bé o per mal, sempre tenen una idea exagerada o hiperbòlica del nostre país; d’aquests que es pensen o bé que la gent d’aquí són els esplèndids, francs, generosos i cavallerescos éssers de fa dos segles, o bé que encara són les tribus nòmades de l’altra banda de l’Atlant; en el primer dels casos, vénen amb la idea que el nostre caràcter es conserva intacte com la nostra ruïna; en el segon, arriben tremolant per aquests camins i pregunten si els lladres que els han d’espoliar són els individus d’algun cos de guàrdia establert, precisament, per defensar-los dels atzars d’un camí, comuns a tots els països.
És veritat que el nostre país no és d’aquells que es poden conèixer ni a primer ni a segon cop d’ull i, si no tinguéssim por que ens titllessin d’atrevits, amb molt de gust el compararíem amb un d’aquells sorprenents jocs de mans inescrutables per a qui n’ignora l’artifici que, limitant-se a una grandíssima bagatel·la, una vegada sabut sol deixar sorprès de la seva poca perspicàcia a qui s’havia espremut el cervell buscant-hi causes estranyes. Moltes vegades la falta d’una causa determinant en les coses ens fa creure que n’hi deu haver de profundes per mantenir-les allunyades de la nostra comprensió. Tan gran és l’orgull de l’home, que prefereix declarar en veu alta que les coses són incomprensibles, quan no les comprèn, en comptes de confessar que el fet d’ignorar-les pot ser degut a la seva incapacitat.
Això no obstant, tenint en compte que entre nosaltres mateixos n’hi ha molts en aquesta ignorància dels vertaders ressorts que ens fan moure, no tindrem cap dret a trobar estrany que els estrangers no ens puguin entendre fàcilment.
Un estranger d’aquests va ser el que es va presentar a casa meva, proveït de competents cartes de recomanació per a la meva persona. Intricats assumptes de família, futures reclamacions i, fins i tot, extensos projectes, concebuts a París, per invertir la seva important fortuna en tal o qual especulació industrial o mercantil, eren els motius que el portaven a la nostra pàtria.
Acostumat a l’activitat que viuen els nostres veïns, em va assegurar formalment que tenia intenció de quedar-se molt poc temps, sobretot si no trobava un assumpte segur per invertir-hi el seu capital. Vaig pensar que l’estranger era digne d’una mica de consideració; tot seguit vaig fer-hi amistat, carregat de llàstima, vaig intentar persuadir-lo que se’n tornés a casa seva com més aviat millor, sempre que seriosament tingués un altre objectiu que no fos el de passejar. La meva proposició el va deixar admirat i vaig haver d’explicar-me amb més claredat.
—Miri, senyor Sans-délai —li vaig dir, ja que aquest era el seu nom—. Ve decidit a passar quinze dies i a resoldre els seus assumptes en aquests dies.
—Certament —em va contestar—. Quinze dies, i és molt. Demà al matí busquem un genealogista per als meus assumptes de família; a la tarda regira els seus llibres, busca els meus ascendents i al vespre ja sé qui sóc. Pel que fa a les meves reclamacions, demà passat les presento, fonamentades en les que aquell em doni, legalitzades com cal i, com que serà una cosa clara i d’una justícia innegable (ja que només faré valer els meus drets en aquest cas), el tercer dia es jutja el cas i sóc amo del que és meu. Pel que fa a les meves especulacions, en què penso invertir els meu diners, el quart dia ja hauré presentat les meves propostes. Seran bones o dolentes i admeses o rebutjades a l’acte, i són cinc dies; el sisè, setè i vuitè, veig el que s’hagi de veure a Madrid; descanso el novè; el desè m’assec a la diligència, si no em convé estar més temps aquí, i me’n torno a casa. Dels quinze dies, encara me’n sobren cinc.
Quan el senyor Sans-délai va acabar de dir això, vaig intentar reprimir una riallada que feia estona em saltironava pel cos i, si l’educació aconseguí apaivagar la inoportuna jovialitat, no n’hi va haver prou per impedir que se’m tornés a dibuixar als llavis un somriure de sorpresa i de llàstima que, sense voler, em feien sortir al rostre els seus plans executius.
—Permeti’m, senyor Sans-delai —li vaig dir entre sorneguer i formal—, permeti’m que el convidi a dinar el dia que farà quinze mesos que sou a Madrid.
—Com?
—D’aquí a quinze mesos, encara sereu aquí.
—Se’n burla?
—No, certament.
—No podré anar-me’n quan vulgui? Això sí que és un acudit, de debò!
—Ha de saber que no és al seu actiu i treballador país.
—Oh! Els espanyols que han viatjat per l’estranger s’han acostumat a parlar malament del seu país per fer-se superiors als seu compatriotes.
—Li ben asseguro que en els quinze dies de què disposa ni tan sols haura pogut parlar amb una de les persones de les quals us fa falta cooperació.
—Exageracions! Els comunicaré a tots la meva activitat.
—Tots li comunicaran la seva inèrcia.
Vaig entendre que el senyor Sans-délai no estava gaire disposat a deixar-se convèncer sinó per les experiències i, de moment, vaig callar; segur que els fets ben aviat parlarien per mi.
L’endemà es va fer de dia i vam sortir tots dos a buscar un genealogista, la qual cosa només vam poder fer preguntant d’amic a amic i de conegut a conegut; per fi el vam trobar, i el bon senyor, atordit de veure la nostra precipitació, va declarar francament que li calia prendre-hi una mica de temps; el senyor Sans-délai el va instar i, com un gran favor, ens va dir definitivament que féssim un tomb per allà al cap d’uns dies. Vaig somriure i ens en vam anar. Van passar tres dies; hi vam tornar.
—Torneu demà —ens va dir la minyona, perquè el senyor encara no s’ha llevat.
—Torneu demà —ens va dir l’endemà—, perquè l’amo acaba de sortir.
—Torneu demà —ens va respondre l’altre dia—, perquè l’amo fa la migdiada.
—Torneu demà —ens va respondre el dilluns següent—, perquè avui ha anat als toros.
—Quin dia i a quina hora es pot veure un espanyol?
Per fi el vam veure, i
—Torneu demà —ens va dir—, perquè me n’he oblidat.
—Torneu demà —ens va dir—, perquè no està passat en net.
Al cap de quinze dies ja estava; però el meu amic li havia demanat notícia del cognom Díez i ell havia entès Díaz, i la informació no servia. Mentre esperàvem noves proves, no vaig dir res al meu amic, que ja desesperava de poder trobar mai els seus avis. És clar que, en faltar aquest principi, no hi va haver lloc a reclamacions.
Per a les proposicions que, pel que fa a diversos establiments i empreses molt útils, tenia pensat fer, va caldre buscar un traductor; pels mateixos passos que el genealogista ens va fer passar el traductor; el ‘torneu demà’ ens va fer arribar a fi de mes. Estàvem al corrent que cada dia, amb la més gran urgència, li feien falta diners per menjar; tanmateix, mai no trobava el moment oportú per treballar. Després, l’escrivent va fer el mateix amb les còpies, omplir-les de mentides, perquè en aquest país no hi ha escrivents que sàpiguen escriure.
No vam pas acabar aquí; un sastre va trigar vint dies a fer-li un frac que li havia de portar al cap de vint-i-quatre hores; el sabater va trigar tant que es va haver de comprar unes botes fetes; a la planxadora li van caldre quinze dies per planxar-li una camisola, i el barreter, a qui havia enviat el barret per adreçar-li l’ala, el va tenir dos dies amb el cap a la fresca i sense sortir de casa.
Els amics i coneguts no assistien a cap de les seves cites, ni avisaven quan faltaven ni responien les invitacions. Quina formalitat i quina exactitud!
—Què li sembla aquesta terra, senyor Sans-délai? —li vaig dir quan va arribar a aquestes proves.
—Em fa l’efecte que són homes singulars...
—Doncs, tots són així. No mengen per no haver-se de portar el menjar a la boca.
Amb tot i això, i anar passant els dies, es va presentar una proposició de millora, per a un ram que no citaré, que va quedar recomanada de manera molt eficaç. Al cap de quatre dies vam tornar a conèixer l’èxit de la nostra pretensió.
—Torneu demà —ens va dir el porter—. L’oficial de mesa no ha vingut avui.
—Deu ser una gran causa, aquesta que l’ha entretingut —em vaig dir a mi mateix.
Ens en vam anar a fer un tomb i —quina casualitat!— ens vam trobar l’oficial de mesa a El Retiro, tenia molta feina a passejar amb la senyora sota el sol preciós dels hiverns clars de Madrid.
Dimarts era el dia següent, i el porter ens va dir:
—Torneu demà, perquè avui el senyor oficial de la mesa no dóna audiència.
—Deuen ser grans negocis, aquests que li han encarregat —vaig fer jo.
Com que sóc el diable i a més he estat follet, vaig buscar l’ocasió de donat un cop d’ull pel forat d’un pany. Sa senyoria tenia una xarada de El Correo als dits mentre tirava una cigarreta al braser, que devia tenir feina per encertar.
—És impossible de veure’l avui —vaig dir-li al meu company—; sa senyoria està, en efecte, molt ocupat.
Ens va donar audiència el dimecres següent i —quina fatalitat!— l’expedient havia passat a informe, per desgràcia, a l’única persona enemiga indispensable del monsieur i del seu pla, perquè era el que n’hauria de sortir perjudicat. L’expedient va viure dos mesos en informe i va venir tan informat com era d’esperar. És veritat que nosaltres no havíem pogut trobar encàrrec per a una persona molt amiga de l’informant. Aquesta persona tenia uns ulls molt bonics que, sense cap mena de dubte, l’haurien convençut de la injustícia de la nostra causa, en estones perdudes.
Un cop va haver tornat l’informe a la secció de la nostra beneïda oficina, ens vam adonar que el tal expedient no corresponia a aquell ram; calia rectificar aquesta petita errada. Es va passar al ram, establiment i mesa corresponents i, vet-ho aquí que al cap de tres mesos caminàvem sempre a la cua del nostre expedient, talment un furot darrere el conill i sense poder-lo fer sortir del cau ni viu ni mort. Es va donar el cas que, en arribar a aquest punt, l’expedient va sortir del primer establiment i mai no va arribar a l’altre.
—D’aquí es va remetre en data tal i qual —deien en l’un.
—Aquí no ha arribat res —deien en l’altre.
—Vatua Déu! —vaig dir-li al senyor Sans-délai—, sap que el nostre expedient ha quedat en l’aire com l’ànima d’en Garibay[1] i que, a hores d’ara, deu estar posat dalt de la teulada d’aquesta població tan activa, com si fos un colom?
Se’n va haver de fer un altre. Una altra vegada els encàrrecs! Una altra vegada les presses! Quin deliri!
—És indispensable —va dir l’oficial amb una veu de campana—, que aquestes coses es facin pels tràmits regulars!
És a dir, que el toc estava com el toc del servei militar: en què el nostre expedient portés tants o quants anys de servei.
Al final, després de gairebé mig any de pujar i baixar, i d’estar a la firma, o a l’informe, o a l’aprovació, o al despatx, o a sota la taula i de tornar sempre demà, va sortir amb una petita nota al marge que deia: ‘malgrat la justícia i la utilitat del pla de l’exponent, denegat.’
—Ha! Ha! Senyor Sans-délai —vaig exclamar entre riallades—, aquest és el nostre negoci!
Però el senyor Sans-délai s’encomanava a tots els oficinistes, que és, com si diguéssim, a tots els diables.
—És per això que he fet un viatge tan llarg? Després de sis mesos només hauré aconseguit que em diguin cada dia i a tot arreu: torneu demà, i quan, per fi, aquest maleït demà arriba, ens diuen senzillament que no? I vinc a portar-los diners? I vinc a fer-los un favor? Cal que s’hagi forjat la intriga més enredada per oposar-se als nostres objectius.
—Intriga, senyor Sans-délai? No hi ha cap home capaç de seguir dues hores una intriga. La mandra és la veritable intriga; us juro que no n’hi ha cap més. Aquesta és la gran causa oculta: és més fàcil negar les coses que no pas assabentar-se’n.
En arribar aquí no vull pas callar algunes de les raons de les que em varen donar per a la negativa anterior, tot i que sigui una petita digressió.
—Aquest home es perdrà —em deia un personatge molt greu i molt patriòtic.
—Aquesta no és una raó —vaig contestar—, si ell s’arruïna, no s’haurà perdut res per haver-li concedit el que demana; portarà el càstig de la seva gosadia o de la seva ignorància.
—Per què s’ha de sortir amb la seva?
—I imagineu que vol llençar els diners i perdre’s. Aquí no ens podem ni morir sense tenir un encàrrec per a l’oficial de la mesa?
—Pot perjudicar aquells que fins ara han fet això mateix que vol fer aquest senyor estranger d’una altra manera.
—Aquells que ho han fet d’una altra manera, és a dir, pitjor?
—Sí, però ho han fet. Seria una llàstima que s’acabés aquesta manera de fer les coses.
—Tanmateix, ja que sempre s’han fet les coses de la pitjor manera possible, caldrà que fem compliments amb els pertorbadors del mal? Abans s’hauria de mirar si els antics podrien perjudicar el modern.
—Així està establert; així s’ha fet fins ara; així ho continuarem fent.
—Per aquesta mateixa raó, encara li haurien de donar farinetes com quan va néixer.
—En fi, senyor Fígaro, és un estranger.
—I per què no ho fa la gent del país?
—Amb aquests estratagemes ens vénen a treure la sang.
—Senyor meu —vaig exclamar, sense deixar que se m’acabés la paciència—, està en un error força estès. Vostè és com molts que tenen la diabòlica mania de començar sempre per posar obstacles a tot el que és bo, i qui pugui que els guanyi. Aquí tenim l’orgull boig de no saber res, de voler-ho endevinar tot i de no reconèixer mestres. Les nacions que no han tingut el saber, però desig de tenir-lo, no han trobat cap més remei que recórrer a aquells que en sabien més. Un estranger —vaig continuar—, que corre a un país que li és desconegut per arriscar-hi els seus diners, posa en circulació capital nou, fa una contribució a la societat, a qui atorga un benefici immens amb el seu talent i els seus diners. Si perd, és un heroi; si guanya, és molt just que obtingui el premi del seu treball, ja que ens proporciona aquells avantatges que no podíem traginar-nos sols. Aquest estranger que s’instal·la en aquest país no ve a treure’n diners, com vos us afigureu; necessàriament s’hi instal·la i hi arrela i, al cap de mitja dotzena d’anys, ja ni és estranger ni ho pot ser; els seus interessos més volguts i la família el lliguen al nou país que ha adoptat; agafa estimació a la terra en la qual ha fet fortuna, al poble on ha triat una companya; els seus fills són espanyols i els néts ho seran; en comptes de treure’n diners, ha vingut a deixar-hi un capital propi que portava, l’ha invertit i l’ha fet produir; hi ha deixat un altre capital de talent que val, com a mínim, tant com el del diner; hi ha donat menjar als pocs o molts naturals de qui necessàriament s’ha hagut de valer; ha fet una millora i, fins i tot, hi ha contribuït a l’augment de la població, amb la seva nova família. Convençuts d’aquestes veritats importants, tots els governs savis i prudents han atret els estrangers: França sempre ha estat deutora del seu alt grau d’esplendor a la seva gran hospitalitat; Rússia deu als estrangers que ha cridat de tot el món l’haver arribat a ser una de les primeres nacions en molt menys temps del que altres han trigat a ser les últimes; els Estats Units han quedat a deure als estrangers... Però, ja veig pels gestos que feu —vaig acabar per interrompre’m a temps jo mateix—, que és molt difícil convèncer aquell que ja està persuadit que no s’ha de convèncer. Per cert, si manés vostè, podríem estar molt esperançats!
Un cop acabada aquesta filípica, vaig anar-me’n a buscar el meu Sans-délai.
—Marxo, senyor Fígaro —em va dir—, en aquest país no hi ha temps per fer res; em limitaré a veure el que hi hagi de més notable a la capital.
—Ai, amic meu! —li vaig dir— Vagi-se’n en pau, i no vulgui esgotar la seva paciència; fixi’s que la major part de les nostres coses no es veuen.
—És possible?
—No em pot creure mai? Recordi aquells quinze dies...
Un gest del senyor Sans-délai em va fer notar que no li havia agradat gens recordar-ho.
—Torneu demà —ens deien a tot arreu—, perquè avui no procedeix. Elabori un petit memorial, perquè li donin un permís especial.
La cara que posava el meu amic en sentir això del petit memorial era digne de veure. A la imaginació se li presentava l’informe, i l’encàrrec, i els sis mesos, i ... es va limitar a dir: sóc estranger. Bona recomanació per als meus amables compatriotes! El meu amic cada vegada s’atabalava més i cada vegada ens entenia menys. Trigàvem dies i dies per veure les poques rareses que tenim amagades. Finalment, al cap de mig any llarg, si és que hi pot haver mig any més llarg que un altre, el meu recomanat va retornar a la seva pàtria. Dient malvestats d’aquesta terra i donant-me la raó que ja em temia, i emportant-se a l’estranger notícies excel·lents dels nostres costums. Sobretot deia que durant sis mesos no havia pogut fer res més que tornar sempre demà i que al cap de tants demà, que eren del tot futur, el millor o, més ben dit, l’únic que havia pogut fer de bo era anar-se’n.
Vols dir que té raó, lector peresós —si és que has arribat fins a això que escric—, vols dir que té raó els senyor Sans-délai quan parla malament de nosaltres i de la nostra peresa? És possible que algun dia torni a visitar les nostres contrades? Potser que ho deixem per a demà que avui ja deus estar tip de llegir. Si demà o un altre dia no et fa mandra, com de costum, tornar a la llibreria, si no et fa mandra treure la bossa, si no tens mandra d’obrir els ulls per mirar uns fulls que encara t’he de donar t’explicaré de quina manera, a mi mateix, que veig aquestes coses i les conec i me’n callo encara més, m’ha passat moltes vegades que sota aquesta influència, filla del clima, i per altres causes, he perdut per culpa de la mandra més d’una conquesta amorosa, he abandonat més d’una aspiració endegada i les esperances de més d’una col·locació que, potser amb una mica més d’empenta, gairebé hauria pogut aconseguir. En fi, que per peresa he renunciat a fer una visita justa o necessària, a relacions socials que m’haurien pogut ser molt útils en el transcurs de la meva vida. Et confessaré que no hi ha cap negoci, que pugui fer avui, que no deixi per demà. Et diré que em llevo a les onze i que faig la migdiada; que apuntalo la taula d’un cafè parlant o roncant, com a bon espanyol, ben bé set o vuit hores seguides. T’hi afegiré que, quan tanquen el cafè, m’arrossego parsimoniós cap a la meva tertúlia diària —perquè per mandra només en tinc una—, i una cigarreta darrere l’altre, m’atrapen les dotze o la una de la matinada clavat en un setial i sense parar de badallar; que molts dies no sopo per mandra i, per mandra, no em fico al llit. En fi, estimat lector, t’explicaré que de tantes vegades com he estat despert en aquesta vida, cap no em vaig penjar i sempre va ser per mandra. I per avui acabo amb la confessió que fa més de tres mesos que, al primer lloc de les meves anotacions, tinc el títol d’aquest article que vaig anomenar Torneu demà; que durant aquest temps, cada nit i moltes tardes he volgut escriure-hi alguna cosa, i totes les nits apagava el llum tot dient-me a mi mateix, amb la pueril credulitat en les meves pròpies resolucions: ei, demà l’escriuré! Pots donar les gràcies que per fi ha arribat aquest demà, que no està pas del tot malament. Però, ai del demà que no arribarà mai!
(El pobre xerraire)
[1] Garibay, Esteban (Mondragón 1533 — 1599) Historiador basc. Escriví El compendio historial de las crónicas y universal historia de todos los reinos de España (Anvers, 1571). La seva obra magna, Grandeza de España, en onze volums, restà inèdita, llevat del darrer volum (Memorias de Garibay). GEC
Mariano José de Larra
Traducció de Melsi Pelfort